Frases destacades de David Hume

• Nada es más libre que la imaginación humana. (Imaginación)
• Sé filósofo... Pero en medio de toda tu filosofía, sé hombre. (Filósofo)
• La costumbre es la gran guía de la vida humana. (Costumbre)
• Afirmaciones extraordinarias requieren pruebas extraordinarias. (Verdad)
• El más dulce e inofensivo camino de la vida conduce a través de las avenidas de la ciencia y del saber. (Dulce)
• El mero filósofo es un tipo humano que normalmente no goza sino de poca aceptación en el mundo al suponerse que no contribuye nada ni a la utilidad ni al placer de la sociedad, ya que vive alejado del contacto con la humanidad y está envuelto en principios igualmente alejados de la comprensión de ésta. (Filósofo)
• El razonar riguroso y preciso es el único remedio universal válido para todas las personas y disposiciones. (Preciso)
• La belleza de las cosas existe en el espíritu de quien las contempla. (Espíritu)
• La oscuridad es efectivamente penosa para la mente, como lo es para el ojo, pero sacar la luz de la oscuridad, por el esfuerzo que sea, ha de ser deleitable y producir regocijo. (Esfuerzo)
• La precisión es siempre ventajosa para la belleza, y el razonamiento riguroso para el sentimiento refinado. Vanamente exaltaríamos el uno despreciando el otro. (Razonamiento)
• La razón es, y sólo debe ser, esclava de las pasiones. (Razón)
• Las Bellas Letras no son sino un retrato de la vida humana en diversas actitudes y situaciones. (Letras)

Aquestes són algunes de les frases cèlebres de David Hume, proposu que comenteu si us sentiu identificades amb alguna d'aquesta!

Elena Sánchez Cachinero

El Geni Maligne

Elena Sánchez Cachinero

I si hi ha un Déu decebedor?

Descartes té la idea d’un Déu tot poderós que l’ha creat tal com és. Però dubta de les seves creacions i de que totes les sensacions que té siguin reals.

Fallar i equivocar-se és una imperfecció, per tant, com menys perfecte sigui el creador de l’humà, més imperfecte serà aquest que pot equivocar-se sempre. Així doncs Descartes pot dubtar de qualsevol opinió que anteriorment havia considerat com a veritable. L’ús constant d’aquestes opinions antigues fa que es converteixin en els amos de les seves creences, i fins que Descartes no sàpiga allò que són nítidament, considera que no té cap altre opció que creure-les que no pas negar-les.

Per aquesta raó creu que és preferible enganyar-se a si mateix i creure que tots aquells pensaments són falsos i imaginaris, fins que el seu judici estigui equilibrat per conèixer el camí cap a la veritat.

Dalila Romero Zenker

DESCARTES: meditació primera

Descartes exposa que des de que era jove s'ha adonat que la majoria d'opinions i certeses que tenia eren perfectament dubtables i que per això "volia establir algun principi ferm i constant en la ciència". Per a fer-ho va esperar fins a tenir una certa maduresa i aribar a ser adultper poder estar segur que les conclusions que n'extreuria serien totalment indubtables i certes.

Com que examinar cada una de les opinions en particular per veure si son vertaderes o no seria una feina inacabable, Descartes es va posicionar al bàndol dels seus enemics per trobar el principi que fonamentés l'existència d'alguna cosa. Per això va establir els 5 motius dels dubte.

Podem destacar que dubta dels seus propis sentits, que són aquells amb els quals percebem les coses i que sovint ens mostra coses contradictòries. Per exemple, podem deduir que em pogut sentir quelcom quan realment són els nostres sentits que ens enganyen.

També dubta del món extern i de la certesa que es té quan un està despert, exemplificant la situació de: "Quants cops m'ha passat que somiava, al vespre, que era aquí, vestit com ara i que em trobava prop del foc, quan de fet era dintre el llit tot nu?"

Però Descartes entenem tant si està somiant com si estem dormint es basa en alguna cosa real i vertadera "I que per tant aquestes coses generals [...] no són imaginaries". Comprèn que ha d'existir alguna realitat, encara que nosaltres no creiem certa, per a que doni coma conseqüència el seu pensament quan està despert i els seus somnis quan dorm.

Paula Bernal i Olga Gómez.

El mite de la caverna VS matrix

El tema de la pel·lícula de Matrix és el problema de el que és real, el mite de la caverna de Plató és un dels punts de partida de la pel·lícula de Matrix. Plató va escriure un mite que intentava descriure la ignorància de l'home, ja que l'ànima perdia tot detall del que havia vist en el món de les idees. En el mite es narra com com uns esclaus que viuen a una cova veuen unes sombres projectades a una paret creuen que veuen la realitat però realment viuen enganyats. Un d'ells aconsegueix escapar i podrà veure la llum del sol i tornarà per avisar a tot els altres encara que corre el risc de que no el creguin.
Això ho podem contrastar amb el que diu un personatge de la pel·lícula, Morfeo:

"Eres un esclavo, Neo. Igual que los demás, naciste en cautiverio. Naciste en una prisión que no puedes ni oler ni saborear ni tocar. Una prisión para tu mente."

Però Neo a la pel·lícula serà qui sortirà de la caverna i anirà a buscar a tots els altres. Encara que Morfeo el torna a advetir d'un altre perill que pot tenir:

"Son las mentes de los mismos que intentamos salvar. Pero hasta que no lo hagamos, siguen formando parte de ese sistema y eso hace que sean nuestros enemigos. Tienes que entender que la mayoría ellos no están preparados para ser desenchufados. Y muchos están tan habituados, dependen tan absolutamente del sistema, que lucharían para protegerlo."

Pel que podem veure hi ha una clara relació existent en els arguments d'elles, abastant les dues en el tema de la ignorància general pel que fa a la veritable realitat. pel que fa al coneixement, en la pel · lícula Neo descobreix noves idees amb ajuda de Morfeo, descobreix Matrix i tot el seu nivell de coneixement s'eleva i essegueix desenvolupant. En l'al · legoria, l'esclau en sortir de la caverna representa idees, descobreix el que és la veritat quesempre ha estat aquí i va ha ser-hi per sempre.

Olga Gómez Sánchez

Elena Sánchez

Món segons Aristòtil